dilluns, 19 de novembre de 2012

INFRA_lines per dins.

Si voleu conèixer tota la recerca que s'ha portat a terme, durant més d'un any, fins a arribar a poder mostrar l'exposició accessible d'art INFRA_lines, podeu venir a la sessió gratuïta que farem el proper dimarts 27 de novembre, a les 16 hores, a la UAB. 


L'iniciativa s'emmarca dins del projecte de recerca en Patrimoni Cultural anomenat "LivingHeritage!", de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i per venir només cal apuntar-se prèviament en el següent enllaç: https://docs.google.com/spreadsheet/viewform?fromEmail=true&formkey=dDZvM3JlWWhKb1VFNTJESC1CSnc2OWc6MQ


Us hi espero!!

dijous, 1 de novembre de 2012

Inaugurem INFRA_lines el 13 de novembre


L'exposició accessible INFRA_lines s'inaugura el 13 de novembre, a les 15 hores, a la Universitat Autònoma de Barcelona.


Es tracta d'una exposició individual d'art contemporani de l'artista Enric Llevat.

En ella, diferents Centres de Recerca, investigadors i professionals han col·laborat amb els seus coneixements.


Exposició comissariada per Eva Jove Casabella.
INFRA_lines s'adhereix a les activitats de #LivingHeritage!
Agraïments: Cultura en Viu, Enric Vilageliu, CER CAIAC, CVC, FAS, Moritz.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Enric Llevat prepara l'exposició Infra_lines



L'artista tarragoní Enric Llevat està preparant l'exposició Infra_lines que s'obrirà al públic el proper 12 de novembre, a la Universitat Autònoma de Barcelona (cliqueu sobre el nom de l'exposició per veure'n el vídeo promocional).

Una sèrie d'obres realitzades a base de línies de tinta xinesa negra (que configuren el particular llenguatge expressiu de l'artista) ompliran la blanca sala d'exposicions.

Amb aquestes peces, Llevat ens vol transportar a un món de meditació i de reflexió social, on la filosofia del polonès Zygmunt Bauman, hi té un pes significatiu.

Properament, tindreu més notícies sobre l'exposició.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Cent anys de Modernisme a Les Franqueses del Vallès

Sabíeu que a Les Franqueses del Vallès hi ha un enorme edifici modernista? És un edifici polivalent que ja va ser dissenyat per utilitzar-se per a diferents usos, just fa cent anys.

Podeu llegir l'article al número 3 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les fer més grans i llegir. Text: Eva Jove. Fotografies: Josep Prims)








dimarts, 21 d’agost de 2012

L'arquitectura modernista de Raspall

Existeix Modernisme fora de la ciutat de Barcelona? Sabríeu identificar clarament un edifici de l'arquitecte modernista Raspall? Aquí teniu unes claus per descobrir-lo i resseguir-lo per diferents poblacions del Vallès.
Podeu llegir l'article al número 2 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les llegir. Text i fotografies Eva Jove)



diumenge, 22 de juliol de 2012

Museu d'Art de Cerdanyola: quan el continent també és una obra d'Art

Can Domènech, una torre modernista del centre de Cerdanyola del Vallès, allotja actualment el Museu d'Art de Cerdanyola. És l'epicentre del modernisme de la població, una vila de passat rural que es transformà amb els estiuejants il·lustres, en el tombant de segle. Podeu llegir les vicissituds de l'edificació, viscudes al llarg de la història, al número 1 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les llegir)




diumenge, 15 de juliol de 2012

El rol social actual dels Museus a debat



Un grup de tuitaires, tots amants del patrimoni cultural, fa unes setmanes que tuitegem sobre temes relacionats amb museus. Amb un to més aviat distès, sempre hi ha el dia, però, que un tema apareix i, de cop, la conversa fa un click i esdevé especial.
Fa uns dies mencionàvem museus impossibles.  Parlàvem de si, com a persones individuals, treballaríem per un museu que anés en contra de la nostra ètica i  moral particular. ManelMiró va proposar el hashtag #EticaMuseu per continuar amb el debat. VàngelisVillar, seguint el fil iniciat i preocupat per la realitat social del moment, es plantejava la següent qüestió:  “Els museus, com a espai públic, podrien prendre un rol en el que està passant?”. Tots hi volíem dir la nostra però necessitàvem un espai de més de cent quaranta caràcters. Podeu trobar el tema al blog Paisatges Culturals (prefereixo escriure “blog” –per bitàcora i log- i no “bloc”). Antonio Rojas responia en el seu blog Patrimoni Cultural, en una lúcida resposta que pràcticament comparteixo al cent per cent. I ara jo responc aquí. La meva resposta és un “no”, però amb els matisos següents: en primer lloc, no cal perdre de vista les funcions de protecció, conservació, recerca i vigilància dels museus i dels objectes que en ells es contenen. Els museus, directament, no ajuden a persones amb un desnonament a la vista o no tenen cap fons per aturats. Aquestes funcions socials les porten a terme altres entitats.

No els podem exigir als museus funcions que no els hi pertoquen en el sentit que, si ara mateix hi ha economistes, polítics i banquers que no assumeixen responsabilitats que els hi són competència, als museus tampoc els hi podem reclamar res que no els hi correspongui per naturalesa, ja que no és el seu rol en la societat. No demanaríem a un metge que ens operés de manera gratuïta, tot i que quasi estan a punt de fer-ho.

També seria un altre “no” per espais públics de titularitat privada: no em semblaria bé tampoc que certs espais deneguessin el pas a ciutadans que, per dir alguna cosa, no haguessin pagat algun peatge.

En un extrem més allunyat de la qüestió hi col·locaria el públic que assisteix al museu i que vol viure’n la seva experiència. Potser tan sols busca un lloc on aïllar-se dels problemes i divertir-se durant unes hores. Si traslladem la qüestió a un altre àmbit cultural, a una sala de concerts per exemple: com seria el seu paper actiu en la crisi actual? Una programació només de blues i fados? També per les sales que solen programar rock?

D’altra banda, seria un “sí” en el sentit que, efectivament, alguns museus són espais públics i com a tals, ells mateixos són víctimes del propi sistema: també estant patint retallades.

Seria un altre “sí” en el sentit que haurien de prendre consciència de la situació que viu la societat més propera que els envolta i, per exemple, oferir els tallers i les visites a les escoles a preus més econòmics o oferint alguna cosa a canvi, com una entrada gratuïta a tots els alumnes.

També seria un “sí” en el sentit del seu propi finançament:  potser seria interessant que els museus (i similars) es comencessin a moure més per engegar iniciatives público-privades i buscar finançament d’empreses, a l’estil anglosaxó, per poder dur a terme projectes.

El que sí crec és que les exposicions temporals s’acosten a la societat i a la seva realitat. Perquè? En primer lloc, els propis artistes creadors formen part de la societat; en segon terme, els programadors els escullen perquè estan sensibilitzats amb el tema; el muntatge és més adaptable a les circumstàncies del moment i potser un quart punt és el què el públic demana.

El que està clar és que un museu ha de seguir una “política” de gestió, és a dir, un full de ruta transparent i a llarg termini i no una ideologia política concreta, que canvia segons el vent que bufi. Això, ja seria un fort compromís social.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Contemporaneitats sobreexposades (Luxemburg IV)



A la cèntrica Rue de Notre Dame de Luxemburg, novament em trobo en un espai dedicat a l'Art Contemporani: el Casino Luxemburg, Forum d'art contemporani. I, de nou, els seus espais són ocupats per exposicions temporals.


Un edifici d'aire clàssic, amb unes solemnes escales interiors que pugen i que donen pas, a mà dreta, a un dels racons més tranquils i bells de la ciutat, d'accés lliure, l'Infolab: una petita biblioteca dedicada a l'art contemporani (vegeu l'imatge que acompanya aquesta entrada), amb sillons de disseny, ordinadors i taula de treball. Algunes estanteries tenen el país etiquetat. En una d'elles hi llegeixo "Espagne" i m'aturo a observar-ne el seu contingut: elements curiosos, alguns d'ells, però m'alegro de veure-hi Tàpies i Fundació La Caixa.


M'acosto al què sembla el taulell d'informació. Tot és buit i resulta molt estrany: "tranquil·la, formem part de l'exposició, ideada per l'artista". El personal del taulell m'atén molt bé però han de fer un gran esforç per explicar de què va tot això que em trobaré: l'artista Wesley Meuris ha posseït tot l'edifici i l'ha convertit en una obra a mig fer (comissariada per Kevin Muhlen). Tot i que l''idea de fons sembla bona (una exposició en curs), em sembla una exposició "sobreactuada" (agafant el terme interpretatiu). L'edifici sencer és l'obra, però els espais, molt grans, estan quasi buits i les peces gegants, no acaben de transmetre allò que l'artista buscava. Algunes tan sols són exercicis de disseny, on em sembla que l'artista vol ensenyar la seva virtuositat dissenyant elements expositius. L'única sala amb la que de debò m'ho passo bé i que em fa riure, és una on l'artista agafa plantes d'edificis de temples coneguts i els replanifica com si aquests fossin museus.

Tant d'espai desaprofitat em té una mica desconcertada, com també tants d'edificis dedicats a l'art contemporani actual, amb els que encara no acabo de veure clares les línies de programació d'aquesta ciutat. Persistiré i potser algun dia ho entendré.

(Fotografia: Eva Jove)

dissabte, 23 de juny de 2012

Villa Vauban espaiosa i calmada (Luxemburg III)




Al bell mig de la ciutat de Luxemburg, el palauet del Museu d’Art Villa Vauban ens obre les seves reixes per deixar-nos pas als seus fantàstics jardins i al seu preciocista edifici.

Com en el cas del Museu d’Art Contemporani Villa Vauban és un bonic lloc, calmat, amb petites exposicions i pràcticament buit. El museu és un edifici reformat fa dos anys, amb una remodelació moderna i elegant que, malauradament, ha esborrat qualsevol rastre de l’antic palau en els seus interiors.

Només d’entrar es copsen tres coses: molts diners invertits (sobretot amb el gran desplegament de recursos TIC), espais buits desaprofitats i una col·lecció eclèctica (dels Pescatore) que encara no té massa clara la seva direcció, almenys en la seva línia d’exhibició. Un cop ens endinsem en cadascuna de les exposicions, apreciem que els textos que acompanyen els objectes són realment entenedors, directes i clars.

Les parts modernes annexionades a l’antic palau són gran finestrals que ens permeten la connexió amb el paisatge exterior: bosc, pèrgoles amb flors, arbres centenaris i una font envoltada d’una frondosa gespa.

Ara mateix la visita es salva amb l’acurada i desconeguda exposició (provinent de Rumania) dedicada a la figura i a la col·lecció privada de Samuel von Brukenthal, governador de Luxemburg a Transilvània, d’on ell era originari. La col·lecció compta amb peces excepcionals del Quattrocento i del Cinquecento de Pieter Brueghel (en una d’elles hi apareix el Duque de Alba), Jan Van Eyck, Tiziano, J. Jordaens, Cranach o Memling.

Tant de bo puguem veure ben aviat aquesta exposició ampliada a Barcelona!

(Fotografia: Eva Jove) 

dilluns, 18 de juny de 2012

El Museu d'Art Modern de Luxemburg o el temple de la reflexió (Luxemburg II)


Sempre que puc, visito els museus i exposicions d'allà on vaig. Sempre em deixo sorprendre per alguna idea nova, aprenc quelcom nou o senzillament, em deixo endur per l'experiència sensitiva que es proposa.

Un cop travessada la plaça d'Europa, projectada per Ricardo Bofill, el MUDAM de Luxemburg emergeix del fossat de les muralles defensives, amb un cimbori de cristalls, talment com una catedral.

Com passa a l'aeroport o al centre de la ciutat, el Museu és un espai reposat, sense aglomeracions, de color trencat, ampli, que funciona a mode de petites galeries, amb artistes de certa trajectòria. De trencador disseny i ben ideat, és com una càpsula on aïllar-se i capbussar-se en els pensaments de tots i cadascun dels artistes. Certes obres, així com els finestrals al paisatge exterior, ens conviden a flexionar i a aturar-nos per uns minuts.

Han passat uns dies de la meva visita i encara tinc gravada la sensació al veure els dibuixos a llapis de Steven C. Harvey (amb els que fa una crua crítica a la societat), l'emoció de veure el treball amb paper de Simon Evans, la reivindicació de Sanja Ivekovic o certes hipnòtiques instal·lacions.

Un espai de luxe, per un art de luxe.

(Fotografia: Eva Jove)

dissabte, 16 de juny de 2012

Luxemburg des de l'aire (Luxemburg I)


Arribo per aire a Luxemburg. Un país petit que fa com cinc vegades Andorra.
És tot verd. Molt verd i parcel·lat, amb tot de línies que fragmenten els camps i el paisatge de manera força endreçada i regular.
El terreny és arrugat, amb desnivells i turons suaument arrodonits.
L'ampli riu Mosela és el que ha marcat l'establiment del poblament humà en aquest país: la majoria de poblets es situen a les seves vores, esquivant pronunciades muntanyes i vivint de cara al riu. Les aigües són abundantment transitades i usades en ambdós sentits per nombroses embarcacions.



La impressió aèria que hem tingut del país, continua un cop arribats a terra: tot és verd, molt frondós, boscós i un altre cop verd. Cases baixes vora carreteres serpentejants. Desnivells pronunciats. Ni rastre de l'aigua a la gran capital. Tampoc de vida natural. Algun parc buit substitueix el verd aeri que havíem vist pocs minuts abans. Les diferents muralles defensives de la ciutat -de diferents èpoques- són les que han marcat l'empremta humana, un xic freda i deshumanitzada. Tot és força buit.

(Fotografia: Eva Jove. Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans)

dimarts, 6 de març de 2012

Enric Llevat a la Galeria Antoni Pinyol


Enric Llevat, el mestre inconfusible de la línia, ens sorprèn amb l'obra Homo faber suae quisque fortunae?* que presenta a la Galeria Antoni Pinyol, de Reus.

Fins el 19 de març es pot visitar aquí i al mític Centre de Lectura de Reus, l'exposició col·lectiva "Present continu", on, una sèrie d'artistes joves de la zona, versionen un peça dels anys 80-90 d'un altre artista tarragoní. L'interessant de l'exposició, a banda dels treballs, és el confrontament -físic i real- d'ambdues peces.

En el cas del treball presentat per Enric Llevat, les dues peces no s'enfronten sinó que gairebé podríem dir que es complementen i que, juntes, una al costat de l'altra, sumen i revaloritzen el seu significat. En la seva obra s'entreveu el treball col·laboratiu conjunt que hi ha hagut prèviament entre els dos artistes, que dóna com a resultat, un muntatge que quasi sembla la taula d'un científic.

Pot l'home actual definir, analitzar, explicar, calcular i preveure tot el què li passa?


* "Homo faber suae quisque fortunae?": Cada home és l’artífex del seu destí? Aforisme de l'obra “Sententiæ” d’Appius Claudius Caecus “el Cec” (340– 273 aC).

(Fotografia: Eva Jove) 

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons


diumenge, 4 de març de 2012

La casa de bombolles envoladores


Pierre Cardin és un dissenyador i home de negocis de la moda que als anys 70 va convertir en realitat una de les seves quimeres. Cardin creu que la forma quadrada és una forma que reprimeix el fet de voler continuar endavant, amb uns angles, que obstaculitzen el camí i, en canvi, el cercle és la forma amb la que no deixar mai de parar.

Per aquest motiu, va decidir construïr-se (a Théoule-sur-Mer, prop de Cannes, on també ha recuperat el castell i altres edificis) una casa, on totes les parets i mobiliari fossin cercles i la seva ment pogués continuar girant infinitament. L’arquitecte hongarès Antti Lovag, conegut com l’arquitecte de les bombolles i de les formes orgàniques, va materialitzar aquest projecte.

Grans cossos globulars que semblen olles de ceràmica, amb grans finestrals que semblen còrnies, el conjunt de l’edifici de Cardin, Maison Bulles, té un aspecte com d’una amalgama espumejant, que brolla de la muntanya. Amb parts mòbils, passadissos corbats i amb decoració minimalista ovalada, sembla com si l’estructura no tingués ni cinc anys. Una relectura contemporània del Modernisme, que procurarem visitar.

(feu click sobre la imatge per veure-la ampliada)


Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

dissabte, 4 de febrer de 2012

Roadsworth, el graffiter de l'ajuntament


Us agradaria travessar per passos de vianants que simulen ser espelmes, vies de tren, catifes vermelles, espardenyes, tubs de crema o flors? Potser els carrers serien més agradables i passejar per ells, molt més divertits!

Un graffiter de Montreal (Canadà), després d'anys d'activitat artística sobre elements de senyalització de la ciutat, va ser arrestat al 2004 i portat a judici acusat de cinquanta-tres càrrecs. Roadsworth s'esperava rebre una forta multa i un expedient penal. Per contra, en part per la pressió popular, va sortir airós del judici: a partir d'aquell moment estava obligat a pintar en els espais públics per ordre judicial. Des de llavors, Rodsworth no ha deixat de treballar.

És ser un artista venut, treballar sota les ordres de la ciutat, tal i com se li pregunta en el documental sobre els fets? On és la línia de llibertat creadora? I on es troba la línia del gamberrisme?

L'artista afirma al final del documental que qui no s'arrisca no aconsegueix mai res. Però és clar, pocs han tingut la seva sort.


dimecres, 1 de febrer de 2012

12.000 visites al Cabrablog!


Cabrablog ha arribat a les 12.000 visites!

Contenta de que l'entrada dedicada a la fotògrafa Helen Levitt sigui una de les més visitades.

Com a dades curioses, dir-vos que la majoria de lectors de Cabrablog usen Windows (en un 85%), el navegador Firefox (46%), usant Google (9%) i que sembla que el visiten persones de països forans com els USA, Rússia, Alemanya, Dinamarca i Brasil, per citar només els primers.

Gràcies a tots per fer-ho possible, per entrar-hi, per llegir-lo i molt especialment, pels vostres comentaris.

Cabrablog

(Imatge de Jordi Farrés)