Vivim en un món extremadament materialista i exageradament consumista d'artefactes absurds i objectes innecessaris que només fan que generar tones diàries de residus plàstics, entre d'altres. La vacuïtat es personifica en els nostres llocs de treball amb la "barbie" que qui més qui menys té o ha tingut de companya.
Solen ser dones i solen tenir un aspecte físic agradable. Si fessim una enquesta entre els homes de l'empresa, i la resposta "té un físic agradable" fós la menys "efusiva", aquesta no seria la que tindria el percentatge més alt com a resposta escollida ("No te digo ná y te lo digo tó"). És segurament degut a aquest físic tant "despampanant" (i, normalmet, coincideix que també és "desbordant") que curiosament, seeeempre arriben tard. Arribar a l'hora i cumplir amb el teu horari és un dels deures dels treballadors, però, curiosament també, mai ningú els hi diu res ni els hi crida l'atenció. Crec que en el seu contracte laboral no hi tenen cap categoria professional. A la casella de "categoria" de la nòmina hi diu: exhibicionista voluntària. Casualment, la seva productivitat és baixa i el rendiment, servei, esforç i aportació nuls. No solen ser ni simpàtiques ni bones companyes ni bones persones. Simplement, només es relacionen amb els homes de rang més alt, tot i estar, professionalment, en l'escalafó més baix. Si en algun moment concret han de parlar amb alguna dona, ho fan mentre es llimen les ungles o es repassen l'eye-liner. Un dia com un altre, arribes -puntual- al teu lloc de treball i hi ha un comunicat: l'han ascendit a "algo" manager. Si et fan "algo" amanger, és que has triumfat, socialment, a la vida. Ningú s'ho acaba de creure, és el tema del dia, però és així. A la setmana següent, amb un sentiment corporatiu que et surt per les orelles, reps la gran notícia: la barbie ha fotut el "braguetasso" amb el jefe!!: el tio ha deixat la dona, la canalla, li ha comprat un cotxe, un pis, l'ha prejubilat i a viure! I com que l'empresa no pot sobreviure sense barbies, contracten a la següent, el mateix dia de saber-se la notícia. Només hi ha una frase a l'hora de dinar: "Si és que ja es veia venir..."
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada