No em negareu que no s'han de tenir pebrots per muntar una empresa com ha fet ella, aconseguint tenir un restaurant i una qualitat d'èxit, vendre llibres, projectes al Japó, fer pedagogia alimentària i no perdre mai el somriure ni el bon humor. Pebrots i... nervi! No para de parlar! Jo diria que pronúncia dues frases per minut i pensa encara més ràpid. Tot i les estrelles Michelin del Sant Pau, la Carme no té por a explicar el seu menú degustació i, fins i tot, alguns dels seus secrets, totalment propi -penso-, dels qui tenen l'absoluta certesa i seguretat de la feina ben feta i creuen en el seu treball.
Els pebrots del títol, però, també fan referència a una curiositat que va explicar, -dels dos milions de coses amb les quals ens va deleitar en la seva conferècia!-: al Japó i, més recentment, també a Sant Pol de Mar, es mengen les fulles de pebrotera. Segons ella, es veu que són bones, tant crues, com bullides o arrebossades. O sigui que, ja ho sabeu, podeu comneçar-les a disfrutar ben aviat, ara que començaran a créixer.
I si no us agrada el vi ni el cava però voleu anar al seu restaurant, no cal que patiu, us preparan sucs amb tònica, infusions o aigua.
Serveixi aquesta entrada com a petit homenatge a una dona emprenedora, senzilla, entusiasta i amant dels petits grans plaers encara existents, com gaudir d'una vista del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada