diumenge, 28 d’agost de 2016

Entre les aigües del temps: el Museu de les Aigües de Cornellà




Els que em coneixeu o em seguiu sabreu que m'agrada parlar d'iniciatives independents, "petites" (vagi per endavant que, per mi, això significa sense rebre ajuts ni suport de circuits oficials) i/o de llocs de províncies (allunyats de les grans ciutats).

Ara, però, s'afegirà una altra variable: comprovar si aquests llocs són aptes per a mares lactants i per a cotxets de bebès (les mares i, especialment, les mares primípares entendreu bé el per què).

Encara que la societat sembla que obligui a fer veure que no hem estat mares jo m'entesto a fer, com en altres ocasions, que això no sigui així i que tothom pugui gaudir del patrimoni per un igual.
I heus aquí que, al poc d'haver tingut el meu primer fill, un museu em convida a visitar-los per, especialment, conèixer la seva nova app.

Representava un repte a nivell personal: seria la primera vegada que em separava del meu bebè (coneixeu la sensació?) i això afegia un plus d'emocionalitat a la meva experiència.

El museu en qüestió està situat a Cornellà. Sí, a Cornellà: aquell lloc tant lluny i, a la vegada, tant a prop de Barcelona ciutat.

Tot i que, especialment, anàvem com a fer de tèsters de l'aplicació, m'interessava veure tot el museu i comparar-lo amb d'altres que he visitat, com el Centre d'Interpretació de l'aigua d'Andorra.

Hi arribo amb taxi i el taxista -desconcertat- sap que allà hi ha un dipòsit però no té clar que hi hagi un museu, el Museu de les Aigües, de Cornellà.

Malgrat la calor que fa, el lloc és com un oasi ampli i fresc, amb un plàcid jardí que et dóna la benvinguda. Tot té un aire refrescant i d'aïllament, ideal per fer-hi un passeig tranquil, per exemple, amb cotxet, i amb un bonic bar restaurant (en un més que simple bar) per poder prendre-hi alguna cosa i poder-hi pensar. I per si això fos poc, quedo completament aclaparada per l'edifici de la cúpula, que evoca temps passats i, alhora, una gran serenor.

Si no el coneixeu, no us imagineu en cap cas un edifici enmig d'un carrer. Al contrari: és una gran zona verda amb un seguit d'edificis modernistes que configuren tot el recinte museístic (no ho expliqueu a ningú d'Incasòl!).

La recepció és com les que a mi m'agraden pels museus: espaiosa, brillant, de terres infinits i amb la botiga visible. Una benvinguda al visitant, tal com és de rebut.
I si us heu baixat l'aplicació "Origen" abans d'anar al Museu, aquest és el lloc de partida de tota l'aventura.

Una aplicació gratuïta desenvolupada per una empresa igualadina arrel d'una hackató. Està realitzada amb iBeacons i es tracta d'una storytelling immersiva total.
Amb uns gràfics boníssims, molt ben travada i treballada i especialment dirigida per a un públic adolescent. I si no en sou, tant se val, amb ella podeu aprendre apassionants dades sobre el recurs de l'aigua al llarg de la història. La única pega que li trobo a l'aplicació és que està pensada per ser emprada de manera individual, amb el teu propi mòbil, no de manera grupal i tant sols es pot "compartir" al final. Un altre punt interessant de l'aplicació, però, és que us farà moure-us físicament per tot el recinte museístic.

Realment, és un petit museu que ho té tot: patrimoni industrial original (i in situ) musealitzat, espai amb vitrines expositives, zona per a tallers,... a banda del què ja us he mencionat abans. Pel meu gust, hi trobo a faltar una sala de lactància (per l'hivern) i que el museu sigui més "baby friendly".

Pel que fa a l'accessibilitat, el museu n'ha iniciat el camí, però encara li queda recorregut per fer fins a arribar a ser completament universal  (amb accessibilitat plenament autònoma).

Si voleu viure una experiència completa i diferent -i no massa lluny- visiteu aquest museu. Segur que us agradarà per algun punt o altre. I si sou uns malalts del mòbil... baixeu-vos l'app "Orígen". Potser, a més, hi trobareu pokémons d'aigua...

dilluns, 16 de novembre de 2015

Molta llum per il·luminar la ciència




Aquesta setmana se celebra la Setmana de la Ciència que enguany arriba a la seva vintena edició, coincidint, a més, amb la celebració de l'Any de la Llum.

Tot Catalunya s'omple d'activitats - més de tres-centes -, la gran majoria gratuïtes, que tenen com a eix vertebral la recerca científica (recordem aquí que la Setmana està organitzada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació).

Conferències, tallers, activitats experimentals, exposicions o espectacles -entre d'altres- tenen lloc, en diferents horaris i per a diferents edats, que ens permeten apropar-nos a l'astronomia, la robòtica,  l'arqueologia, la química, l'energia, la fotònica, sismografia i un llarg etcètera.
Un dels espectacles que s'han programat enguany ha estat l'espectacle de dansa urbana ofert per la companyia "Brodasbros". Són una petita companyia però ja amb una trajectòria que els ha portat a recórrer diferents llocs del món.

Presentant un espectacle sobre la llum al carrer (BR2), els "Brodasbros", ens van fer gaudir del seu ball, dels seu vestuari lluminós, d'una història i animant i fent participar al públic de totes les edats.

Un any més, celebro l'existència d'aquesta setmana farcida d'actes interessants i sempre pilotats pels propis investigadors, de primera mà.


Encara que ens vulguin silenciar i apagar la llum, sempre hi haurà recerca, font primigènia de tot coneixement.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Modernisme dins de La Pedrera



La visita a una exposició sempre hauria de ser un temps plaent de lleure i una experiència agradable en la seva totalitat, des del moment d'entrar al lloc on s'ubica l'exposició.

L'emblemàtica Pedrera acull actualment una exposició temporal amb varis punts interessants. Llàstima que l'acollida de l'entrada sigui pèssima i s'observin i es tractin als seus visitants, com a  poc, com a presumptes delinqüents. Sorprèn que un espai com aquest i de gestió privada, dit d'una altra manera, que en part es finança amb els fons obtinguts de les entrades, els visitants rebin aquest tracte. Crec que s'hauria de revisar aquest punt amb urgència i aprendre d'altres llocs privats o semiprivats, on el tracte al visitant és impol·lut des del moment zero.

Si aquest punt no us incomoda, gaudireu d'una mostra amb un enfocament un pèl diferent.
Per començar, el contingut ha estat ideat, així com la majoria dels seus textos, per estudiants de doctorat, que estan realitzant les seves recerques sobre temes relacionats amb tècniques i mestres del Modernisme barceloní, el principal eix discursiu d'aquesta exposició.
Amb ella queda perfectament palès que el Modernisme va ser un "moviment total", és a dir, que no només va ser un moviment arquitectònic sinó que va contagiar a totes les arts aplicades i decoratives del moment.
Resulta especialment interessant poder-hi veure peces inèdites -mai abans exposades- o peces de fora de la ciutat de Barcelona que s'han portat a l'exposició, com a millor exemple d'una tècnica en concret (cosa que celebro!). Aquest per exemple és el cas d'una de les vidrieres del Museu d'Art de Cerdanyola, considerades el millor exponent del vidre modernista català.
Parlant de vidre, pareu atenció a una petita joia: varis dibuixos de projectes del mestre Rigalt, un gran taller d'aquest moviment que potser ha passat força desapercebut.

Als aficionats a les tècniques artesanes tradicionals i a les diferents arts plàstiques, us agradarà visitar l'exposició per veure diferents peces de mobiliari (Mobles Vidal), de marqueteria, trencadís, mosaic hidràulic (Casa Escofet), forja, joieria (Masriera) o teixits, ja que, a més, la mostra ha intentat exposar dibuixos preparatoris i maquetes prèvies als treballs definitius.

Tot i la manca de color, pròpia del modernisme, un altre punt captivador de la mostra és el fet que s'han volgut integrar els elements propis de l'edifici a l'exposició: columnes, sostres i els seus balcons de baranes forjades, de la primera planta, com un element més de l'exposició, formant part de la mateixa.

Malgrat ser una mostra molt cuidada, amb bons fonaments i amb molt de pressupost (una bona mostra n'és el seu complet catàleg, a tot color i de tapa dura), també sorprèn que l'exposició no contingui cap element accessible, especialment essent a La Pedrera, espai on s'ha realitzat alguna activitat accessible amb anterioritat. No està gens adaptada -per visitar de manera autònoma-  i és una pena que una part de potencials visitants -tampoc pels nens petits- no la puguin gaudir amb normalitat. 


Sense recerca constant, no hi ha coneixement.

(Fotografia: fermall Masriera de la col·lecció Bagués-Masriera, 1902. Fotografia de Salvador del Carril, del catàleg de l'exposició "Modernisme. Art, tallers, indústries")



dilluns, 17 d’agost de 2015

Taketani a Ripoll: la vida sobre un núvol



Les vacances són una bona època per recórrer museus i exposicions. Els seus tempos relaxats propicien poder-ne fruir sense presses i descobrir a nous artistes.

Entre els boscos verds i les muntanyes de Ripoll, la comissària Emilia Colomer, ens torna a proposar l'obra de l'artista japonesa Chikako Taketani. Una íntegra mostra que, a nivell formal, combina orient i occident

Tot i la bucòlica localització de l'exposició, Taketani era una artista que no s'inspirava en els elements de la natura per evocar altres temes, com sol passar en la tradició japonesa (potser en fugia i tot). Podríem dir que Taketani se servia de la visió de la vida urbana moderna (mitjans de transport actuals) per iniciar el seu discurs plàstic cap a l'expressió i interpretació del què per a ella significava el què és la vida: un viatge eteri (figures indefinides i allargassades), que transcórrer ràpid (elements motoritzats), amb una amalgama de sensacions (l'antic i el modern), certes confusions pel camí (colors irreals, elements que es desdibuixen), la sensibilitat i la cruesa, les contradiccions i l'eclecticisme de l'espiritual i l'industrial... 

A l'entrar a la sala, vaig tenir la sensació d'enfilar-me dalt d'un suau i esponjós núvol. Des d'ell estant, vaig poder copsar la finor visual del treball de Taketani (veladures, referències a l'atmosfera i al firmament) però, alhora, l'agredolç significat que ens ofereix la realitat de la vida. Un aiguabarreig aspre que tots ens hem d'empassar, però que de la mà d'aquesta artista ens resulta molt més plàcid.

Mars negres, núvols grocs, cels blancs, fons irreals, mobles i perspectives impossibles formen part de l'obra de Taketani. Aquí va trobar el seu camí artístic i qui sap fins on l'hagués arribat a portar.

Us agradarà la seva obra si us agrada la il·lustració orientalitzant moderna, Miró o Tàpies.


En record

dimarts, 4 de novembre de 2014

Souls, una exposició integradora - exposició PRORROGADA!

El 28 de novembre, vàrem inaugurar  l'exposició accessible Souls, d'Enric Llevat.

El Museu d'Art Modern de Tarragona allotjarà una nova exposició temporal de l'artista tarragoní, on podrem apreciar la seva evolució des de les línies negres d'INFRA_lines, del 2012, fins a arribar a Souls, amb taques de tinta xinesa de color, passant pels onírics paisatges de Fotogrames líquids (2013).


L'espai expositiu estarà proveït de diferents elements que el faran accessible: obres audiodescrites, cartel·les i catàleg en braille, vídeo adaptat (que explica com és el taller de l'artista), peces tàctils, etc. Amb tot, podrem copsar com pinta l'artista i el què ens vol transmetre. La seva filosofia de fons és la societat líquida que ens descriu el sociòleg Bauman. L'obra de Llevat també ens entronca directament amb el primer Taoísme, tant en forma com en contingut, basat en el respecte per la natura.

Esteu tots convidats a venir a Tarragona!

Notícies relacionades:


- TV3: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Noticies-324/TN-comarques-Tarragona-19122014/video/5406896/

- Tac12: http://tac12.xiptv.cat/municipi/tarragona/tac-tarragona/capitol/un-grup-de-l-x27-once-visita-una-exposicio-tactil-del-museu-d-x27-art-modern

- Revista Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/les-animes-denric-llevat/

- Museus i Accessibilitat: http://museusiaccessibilitat.blogspot.com.es/2015/02/souls-una-exposicio-integradora.html

- Revista Bonart: http://www.bonart.cat/actual/el-mamt-presenta-souls-denric-llevat/

- Diari Digital Tarragona 21: http://www.tarragona21.com/enric-llevat-acosta-lart-als-invidents-al-museu-dart-modern-de-la-diputacio/

- Article: http://www.article.cat/enric-llevat/

- Institut Jaume I: http://institutjaume1er.omatech.com/ca/visita-al-museu-dart-modern-de-tarragona-i-al-caixaforum-de-tarragona

- L'Antena: http://antena.cat/activitats/exposicions/souls.html#.VK6sM8mfbIs

- Instagram: #souls_enricllevat

(Imatge del post: Souls VIII, d'Enric Llevat. Fotografia: Margarida Alberich)



diumenge, 12 d’octubre de 2014

Per què se segueix fent pintura?


Per què se segueix fent pintura? es preguntava ahir Teresa Camps, professora d'Art Contemporani, en una lúcida presentació d'una exposició, carregada de conceptes teòrics i de dubtes sense resoldre. És una qüestió que fa anys que es planteja i per la que encara no ha trobat una resposta.

Camps no acaba d'entendre com, després de tants segles fent pintura, encara hi ha pintors que pinten quadres. No acaba d'entendre com, després del Blanc sobre blanc de Malevich o algunes obres de Rothko, amb les que semblaria que la pintura hauria d'acabar, encara segueix havent pintura. No entén com, en una època tant fortament digitalitzada i tecnificada, se segueix fent ús d'una antiga tècnica que, a més, requereix sol·litud per realitzar-la. Glòria Picazo, en aquest sentit, també apunta que vivim en una era on l'espectador ha deixat de ser passiu i que interactua amb l'obra que té al davant, sentint-se part de l'obra, de la mateixa manera que ocórrer amb els hapennings.

Justament Camps, també es pregunta com pot haver pintura després de tota la revolució que es va viure, especialment, amb els hapenings dels anys setanta. Un fet artístic i agitador, que va capgirar el pols d'algunes petites ciutats, com la de Granollers, l'any 74, quan Dalí va fer un dels seus famosos hapenings (Alta Mongolia), a la Plaça de la Porxada, de la mà de Joan Illa.

Teresa: potser la pintura s'ha convertit en una manifestació tant arraigada que ja és tota una tradició.
I potser de la pintura contemporània no n'hauríem de dir així, donada la seva antiguitat i llarga trajectòria en el temps. Potser tenia raó aquell performer dels anys noranta: "És Art, perquè té marc".

(fotografia: Marta Minujín, artista conceptual, performer)

dimarts, 1 de juliol de 2014

Pintura romànica a Vic: una exposició, de mida intensa.


Tot just acaba de fer un mes, que una interessant -i diferent- mostra sobre pintura romànica, ha obert les seves portes al Museu Episcopal de Vic.

L'exposició "Pintar fa mil anys. Els colors del romànic", no és la típica exposició que ens podríem imaginar, a priori, sobre pintura romànica.

No us imagineu, en absolut, sales i sales plenes de peces i més peces i llavors més sales i més passadissos on encara veure més obra i més peces de nou. "Pintar fa mil anys" és una gran exposició, amb una mida justa: ni massa llarga, ni massa carregada d'obra. 
El recorregut per la sala de temporals es realitza per uns amplis espais que, a mode de llarg passadís, et condueixen de principi a fi.
Al principi hi trobem algunes peces, que són les més representatives de l'època i del Museu però que no sobrecarreguen l'exposició. Més aviat, són l'excusa per presentar tota una recerca portada a terme durant més de tres anys que, com veurem, farà canviar la història de l'art en els llibres de referència.
L'espai s'ha dividit en mòduls de colors. Cada color és un tema i els colors són, com no podia ser de cap altra manera, els que ens ofereix el romànic. Els vinils s'han substituït aquí per teles, per contribuir a l'escenificació del tema. Així, sense aglomeracions, passegem per les tonalitats romàniques, pels seus pictors, per la seva formació, pels tractat de Teòfil, pels materials... és a dir, per tot l'intens making off que pot presentar una obra, que generalment no se sol explicar i que a mi tant m'agrada.

I si us agrada imaginar què pot amagar-se dins d'una pintura romànica, ho podreu descobrir veient l'audiovisual final, amb tot el treball col·laboratiu de microscopia, restauració i química que s'ha portat a terme durant tots els mesos de la investigació. Un vídeo magnífic que condensa, en pocs minuts, la feina realitzada.

Malgrat la mostra no és massa llarga, aneu-hi descansats, ja que fins a l'audiovisual no podreu seure. Tampoc és una exposició amigable pels nens ni massa accessible, tot i que és un punt que el Museu podria millorar en properes exposicions.

I pel que fa als vostres coneixements sobre tècniques artístiques, "lamento" dir-vos que haureu d'actualitzar-los ja que el Museu Episcopal de Vic presenta aquí una gran troballa, que canvia el què sabíem fins ara: els flamencs Van Eyck no van ser els primers en usar l'oli com aglutinant -com havíem après-, sinó que s'ha trobat pintura a l'oli, de dos segles abans, i a molts kilòmetres de distància (gràcies a la insistència i perseverança de la comissària Judit Verdaguer, en una mena d'estranya veladura), al Baldaquí de Ribes.

Li desitjo molts èxits a aquesta atrevida exposició i que, amb ella, el Museu pugui augmentar el seu número de visitants i, el que és més important, es pugui treure el sentiment de "petit" que pugui tenir, augmenti el seu impacte i pugui continuar fent projectes com aquest. A vegades els petits, poden fer coses molt grans i no sempre tot passa a Barcelona ciutat.


(Fotografia: Eva Jove)